“No sé en quin dia de la nit estic”

Dona monstre amb el cor tocat i enfonsat
           “We are such stuff
as dreams are made on, and our little life
is rounded with a sleep”

            The Tempest, Acte IV, escena I

                                             “Eh!, de la vida,

            respon algú?”

                      a Joan Vinyoli

 Sona l’hora morta de la set.

No sé en quin dia de la nit estic

i només tinc aquest cal, aquest fred,

que com dues busques de rellotge

m’avancen fins la fi.

La darrera és aquí.

La ranera de l’alba,

la mort que cueja amb la llum.

Però, i la vida?

                                                          La vida, no res, un fum.

                                                             Elisenda Serrano Munné (palimpsest)

Vinyoli (Hores angleses)

Imatge

Vinyoli vestit de Pròsper en una festa de carnaval, l’any 1959, a casa dels amics Sevilla-Jacques

Correu a en Víctor Verdú, poeta (Sheffield, 1 de setembre del 2006)

He dedicat el temps que el teu poemari és mereix. Sí,
tot és arrel d’alguna altra cosa, estem arrelats
enlaire cap aquesta vida més alta que ens embranca a
pujar. Sí, tot és un aprop que ens crida a més llunys,
els indicis vinyolians que tu et fas teus. Jo visc
així, almenys. Ja veus, m’has obert un endins que
potser no sabies. No he pogut comentar a fons Domini
màgic amb ningú. Fins aquesta nit no he tornat a
mirar els meus escrits sobre Vinyoli, tots en anglès.
Em feia mal el ferro de la ironia anglesa clavat
paraula a paraula sobre tot el que jo deia.
Vinyoli va saber dominar-se, arribar a port escrivint
a favor del vent dels anys. Crec que hi deu haver un
zen molt llarg després de la tempesta interior,
després d’haver fet sortir tots els dimonis de la veu
i haver fer net per dins. Les llunes d’una perla, les
mentes del somni, potser. Jo sento massa la intensitat
de tot, d’aquí les ràfegues de mi que t’espanten. És
el desordre de les paraules mal endreçades per manca
de temps. No m’ho tinguis en compte. El despullament
de veritat em costa, ja veus, tanta paraula i no he
sabut fins ara fer-me més pobre davant teu. Em sembla
que m’intentaves dir tot això a l’Heliogàbal, almenys
és el que jo vaig arribar a entendre sobre com tu
vivies la poesia; segurament per esculls i rocs més
interiors que no pas els meus. Jo no tinc la paciència
necessària per cosir tantes sensacions seguides. És
tot això que tu saps fer lent dins teu. Allarga-ho i
li trobaràs l’alè a tot aquest fil. Si vius així i no
he parlat en va has d’evocar-ho i abocar-ho tot des
del pou de so de les aigües que només parlen per als
pocs. Gràcies per llimar espines i obrir-te una mica a mi.
M’has fet feliç. M’hi va la poesia.

Elisenda Serrano Munné