La vie d’Adèle


Ahir vaig patir un desbaratament dels sentits. Sortint del cinema, després de veure “La vie d’Adèle” em va ofegar la vergonya de veure’m sanglotar sola. L’Adèle i jo ploràvem amb el rostre inflat, encetat, fetes un fregall, com si ens haguessin passat i repassat tot el desamor del món per la cara. I vaig sortir fugint de mi mateixa, d’esma, creuant els carrers sense respirar.
Aquesta pel·lícula té els aprops de la carn, els vertígens de l’adolescència, la deu del jo que vol brollar però no sap per on. I crits, no paren d’encarnar-se l’una en l’altra, furgant on hi ha pujada, alenant, estimant com una mala cosa. Aquesta pel·lícula no es pot tastar sols amb el pensament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s