La revolució

Imatge

 revolution2

A la gent del Procés Constituent

Sant Pau del Camp. Unes pedres que cada agost ja suaven la fam del barri del Raval, ben a tocar del Casal-Menjador de la Fundació Escó (al Col·legi Collaso i Gil). Als disset anys, vaig descobrir-hi com l’escola del dolor i de l’exclusió fa que els nens mengin gana i tremolin d’un fred vell. N’han passat gairebé quinze i encara molts, a Catalunya, s’enduen el mos de la pobresa a la boca. Per mi, la revolta és el batec del poble fent anar el cor dels qui no en tenen a mil revolucions de por.

La tieta

LA TIETA

A Joan Manuel Serrat i a totes les senyores de fer feines de la paraula.

No tenia encís ni havia tastat la carn blanca d’un llit per poder publicar la seva ànima. Escrivia un dietari, en la besllum d’una cambra, després de prendre’s com cada nit, amb el sopar, una bona ronda de tristesa. Només era feliç quan obria el quadern prop de la tauleta de nit i es passejava amunt i avall per les paraules que havia escrit el dia abans. A vegades es deixava anar com quan era petita, aclucava els ulls i baixava totes les frases de cop, com si la seva vida no fes pujada.
Es llevava de bon matí, a trenc d’alba i fregava la sordidesa dels dies en un portal de la part alta de Barcelona, un d’aquells alts i senyors, de blancors que imposen un silenci que només gasten els rics.
Mentre feinejava, però, li ballava sempre una música dins del cap, de tal manera que havia après a posar un peu en una rajola fins a fer-la rimar amb l’altre peu amb una altra, i així, de mica en mica, acabava de treure els passos d’una cançó, una tonada senzilla que tenia els colors del primer lleixiu de d’alba i l’amargor avinagrada del terra quan rebia les carícies brutes del seu fregall.
“Bon dia tingui, senyor”, “Bon dia tingui, senyora”, repetia al replà de l’escala amb una sonsònia tan descolorida com la bata de cada dia. Però ningú no la veia ni li responia perquè al matí la seva veu es confonia amb l’aire trist i trencat de les parets del quarto dels mals endreços.
Mai no havia gosat anar a cantar en un cor ni li havia regalat l’orella a ningú; la seva veu la guardava ben endins, prop del pit, en un replec dels sostenidors, no fos cas que l’hi robessin com tantes i tantes altres coses.
I quan, molt de tant en tant, veia recitar els poetes a la televisió, sempre a hores petites, movia els llavis perquè també se li movia l’ànima i picava suament els dits contra la taula com si toqués un piano cec i màgic, que només tenia ulls per a ella.
Sovint li venia una pena fonda, una pena andalusa quan pensava que era una no-ningú per als senyors enfilats dins el seu trajo que no li tornaven la salutació de cada matí, per als estudiants que trepitjaven la pressa de l’escala, per a les senyores tibades que feien olor de perfum del bo.
Es moriria i cap poeta no l’hauria cantada perquè només es recordaven de les muses de pell fina i jove, aquelles que estrenaven vestit i jugaven a l’amor cada nit. Ella volia i dolia, i es tocava per dins la pell encetada pels calfreds de l’aigua i somiava que també li tapava el cos el cobertor de seda d’un amant.
Per no tenir, no tenia pagat del tot l’enterrament. Al banc, l’havien enganyada i li havien robat els estalvis que ella havia comptat com abans, encara pesseta a pesseta.
A l’esquela, estava segura que hi diria: “S’ha mort sense fills la senyoreta…”, i ni en els mots de condol (en castellà, esclar), després d’haver cantat i fregat tanta música de sol a sol, segur que no hi respiraria l’alè de cap paraula neta.

Elisenda Serrano Munné

Els llavis del mal

llavis segellats

Quan el cor t’escup paraules que no vols dir a la boca. Quan les paraules van contra el teu vent i et fuetegen el pensament. Quan el pensament et gira les paraules i et bufa a dins del cap un amor que no té la teva lletra. Quan tens mal de paraula i ja pots dir totes les lletres d’amor del món perquè les escriuràs malament.

Elisenda Serrano Munné

Jugar a la mort

broken-doll

 

JUGAR A LA MORT

“Tocar fons, perdre fil.

Magatzem de laberints.”

El Clímax

A Daniel Busquets

 

Vaig jugar a la mort d’un vers en perill,

rimava la boca contra un espill.

I queia dins meu fins a tocar fons,

fins a la mort tan plana dels segons.

 La nineta que em reia a l’ull, on era?

I els anys nens, castigats a la nevera?

Ara només duc sutures a l’ànima,

qui sap on para, on sua una llàgrima.

      Elisenda Serrano Munné

 

La vie d’Adèle


Ahir vaig patir un desbaratament dels sentits. Sortint del cinema, després de veure “La vie d’Adèle” em va ofegar la vergonya de veure’m sanglotar sola. L’Adèle i jo ploràvem amb el rostre inflat, encetat, fetes un fregall, com si ens haguessin passat i repassat tot el desamor del món per la cara. I vaig sortir fugint de mi mateixa, d’esma, creuant els carrers sense respirar.
Aquesta pel·lícula té els aprops de la carn, els vertígens de l’adolescència, la deu del jo que vol brollar però no sap per on. I crits, no paren d’encarnar-se l’una en l’altra, furgant on hi ha pujada, alenant, estimant com una mala cosa. Aquesta pel·lícula no es pot tastar sols amb el pensament.